Entrada destacada

Si veniu en so de pau...

"Si veniu en so de pau, ja podeu entrar si us plau. Si voleu fer mal a algú, abans deixeu-me trucar al zero noranta-u." Aquesta...

dijous, 27 d’octubre del 2016

Prohibit prohibir


No, no patiu. No m’he tornat pas un anarquista de cop. Però entendreu que havia de complir amb el compromís que vaig expressar públicament a l’estiu: fer un article sobre les prohibicions. Doncs aquí està.

D’on vénen les prohibicions? Per què prohibim? És necessari? Penso que totes les prohibicions vénen (venen? Ui, d’això ja en parlarem un altre dia...) de voler evitar perjudicis a nosaltres mateixos o als que estiguin al nostre entorn. Una finalitat lloable, realment. Ara bé, a les societats on les necessitats bàsiques estan cobertes, tenen temps i ganes per fer lleis i reglaments que s’ocupin absolutament de tot i que arribin a tots els supòsits imaginables -i inimaginables-, que podrien acabar amb perjudicis per algú. I això no té final. Sempre hi ha més i més coses sobre les que regular per tal d’intentar evitar cap mena de problema.

Us poso un exemple: els cotxes. Quan jo era petit, ens ficàvem nou persones en un Simca 1000, els nens anaven sense cadireta, baixàvem del cotxe sense armilla fluorescent, no ens posàvem el cinturó de seguretat, la meitat de les llums podien estar foses, els pares deixaven conduir els seus fills pels camins del poble sense cap sentiment d’incomplir la llei i, no us diré que ens saltéssim els límits de velocitat perquè els cotxes corrien poc, que si no... Allò era bo? Segurament no, però les coses podrien tenir un terme mig, no creieu?
Ara el meu cotxe té tants elements de seguretat que no sé ni quins són ni com deuen funcionar (si és que he de fer alguna cosa perquè funcionin). Els nens petits vés a saber si han d’anar al davant mirant cap enrere o al darrera mirant endavant... I per seure al lloc del copilot has de tenir 14 anys? O potser era per estatura? O has de tenir feta la selectivitat?
Em fa por tenir un accident no per l’accident en sí, sinó perquè em sortirien tants airbags que potser algun col·locat estratègicament em deixaria estabornit. Si us plau, em poden deixar, al menys, decidir si JO em poso el cinturó de seguretat o no? Que vetllin perquè no ocasioni cap perjudici als demés em sembla molt bé, però quan es tracta de mi mateix vull que m’adverteixin i m’aconsellin, però no que em prohibeixin.

De vegades dic que en algun lloc hi ha un foli, escrit només per una cara, on hi figura tot allò que es pot fer. Tot el que no està escrit allà està prohibit!

En molts casos, els advertiments sembla que vagin adreçats a idiotes (o pitjor, potser és que els fan només per protegir-se legalment). Estàs a una estació de metro i et diuen que està prohibit baixar a les vies. M’estranya que no diguin que està prohibit donar una empenta al que tens al costat i llançar-lo a la via en el moment que vingui un comboi. Un dia passarà, i l’individu en qüestió dirà “clar, com que no m’havien advertit de que no ho fes...”

No sé si opinar això és de liberals, d’anarquistes, d’àcrates... M’és igual, a mi no m’agrada tanta regulació i tanta sobreprotecció. Crec que és hipòcrita i que no ho fan pel meu bé sinó per estalviar diners i/o per protegir-se davant possibles reclamacions.

Per raó de la meva feina i de les activitats de voluntariat que faig he de passar nombroses inspeccions i auditories, i què veig? Doncs veig que em diuen que incompleixo no sé quantes normes i no sé quants articles de diferents lleis, però, ai coi!, no em diuen que clausuren l’activitat, no. Deixen constància per escrit que m’han avisat. Per què? Doncs perquè si un dia passa alguna cosa ells no l’hauran evitat (que entenc que seria l’objectiu noble), però esquivaran la responsabilitat legal que tindrien si no m’haguessin advertit.

I per acabar, us diré una prohibició que m’agradaria (i vés (o ves?) per on, aquesta encara no existeix). Que prohibeixin el tabac. I jo sóc fumador -tot i que de tant en tant intento deixar-ho, i ja sé que el dia que ho deixi no seré ex fumador sinó fumador a l’atur, perquè qui ha fumat serà fumador per sempre més-, però si és veritat el que diuen, que em fa mal a mi i també als altres, per què no m’ho prohibeixen?
Per què no m’ho prohibeixen tal i com em prohibeixen que em tiri a la via del metro? Tal i com em prohibeixen que viatgi sense cinturó? Tal i com van prohibir els ossos de vedella per si hi havia una remota possibilitat que la vedella de la que provenia aquell os (l’animal no, eh!) estigués boja? Tal com em van fer prohibir a mi que els nens entressin al recinte de la piscina d’una casa de colònies sense haver-se posat crema solar!!! Ah, carai! Per què? Perquè els impostos els donen molts diners? Perquè quan em posi malalt n’hauran de gastar molts a la sanitat publica? Perquè hi ha tanta gent que fuma que es molt difícil canviar-ho de cop? Jo diria que pel primer motiu... A mi, però, m’aniria molt bé que ho prohibissin. Ho agrairia, de debò.
Però mira, tan queixar-me de les prohibicions i tantes que n’hi ha, i just la que jo voldria, no hi és. Ja és mala sort...

dimecres, 21 de setembre del 2016

El Defensor de la Veritat

Sí, sí, ja sé que tenim molts càrrecs xuclant de la mamella, però què voleu que us digui, n’hi ha un que jo trobo a faltar i que crec que hauríem de tenir: el Defensor de la Veritat. Oi que tenim un Defensor del Poble? Doncs jo vull tenir el Defensor de la Veritat.

Hauria de ser una figura imparcial i no vinculada ni al govern de torn ni a cap partit polític. Que això és impossible? Sí, d’acord, gairebé impossible, però valdria la pena intentar-ho.

I que què faria? Molt fàcil: fer aflorar la veritat quan els polítics discuteixen, fan declaracions o participen en debats. Seria una mena d’àrbitre que decidiria, en molt poc temps –i aquí rau la gran complicació tècnica que tindria la feina d’aquest personatge- si el que està dient fulanito o menganito és veritat o és mentida.

Us vaig a posar un exemple:

Imagineu que al Congreso de los Diputados estan fent un debat econòmic. Surt un diputat català i diu:

-     -  Señoras diputadas y señores diputados, sepan que, según los últimos datos de que disponemos, las inversiones extranjeras en Catalunya (y no contamos aquí las españolas) han subido el último año el 12%” 

Immediatament surt el ministre d’economia espanyol i contesta:

-     -  “Sepan señoras diputadas y señores diputados, que la inversión extranjera en Catalunya ha disminuido un 4% en el último año”

Per tal que la feina del Defensor de la Veritat no fos ingent, només actuaria a petició d’un tercer, i d’una manera similar al què passa en certs partits de tenis on un jugador té dret a demanar, un nombre limitat de vegades, el “Ojo de Halcón” per comprovar si la pilota ha entrat.

En l’exemple que ens ocupa, el diputat català podria dir:

- “Señor Presidente del Congreso, pido el veredicto del Defensor de la Verdad sobre la afirmación del ministro de Economía”.

Aleshores el senyor President –o la senyora Presidenta en el cas dels propers dos mesos i gràcies- invocaria la veu del Defensor de la Veritat, que se sentiria per grans altaveus dient amb veu potent:
 
-     -  “Esto es..... (pausa per posar una mica de suspense) .... MENTIRA!”

I s’encendria un llum vermell i se sentiria una botzina tipus aquella del Supercicuta del Un, Dos, Tres, que ressonaria per tots els racons de la cambra baixa. I quan deixés de sonar la botzina es tornaria a sentir la veu del Defensor de la Veritat que diria:

-      - Después de consultar todos los datos a nuestro alcance, les hago saber a sus señorías que el dato correcto es que la inversión extranjera en Catalunya a lo largo del último año ha subido un 9,87%”

Imagineu això mateix a debats electorals, quan hi ha tantes dades de balances fiscals com participants, i quan certs individus treuen cartolines amb gràfiques que pugen o baixen, sense cap indicació d’on provenen les dades i sense cap mena de comprovació posterior.

És clar que darrera el Defensor de la Veritat hi hauria d’haver un gran equip de gent treballant, amb especialistes en totes les matèries i ordinadors molt potents que fessin cerques molt ràpides, i....  d’acord, d’acord, se m’està anant l’olla, però no em negareu que seria útil. Faria augmentar moltíssim l’audiència dels plens que ara no es mira gairebé ningú i, el més important, potser faria que els polítics s’ho pensessin dues vegades abans d’afirmar qualsevol cosa que a ells els convingui.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Qüestió de sobirania

Estem a molt pocs dies de l’11S.
Penso, sincerament, que els ciutadans d’aquesta pre-República dels somriures estem començant a deixar de somriure; estem deixant de substituir les estelades que s’estripen rostides per la canícula sobtada de setembre; estem començant a deixar de buscar qualsevol excusa per sortir al carrer... Però que tothom tingui clar que no per això hem canviat d’opinió. Quan haguem de votar, potser semblarà que votem amb menys entusiasme, però votarem el mateix, o serem, potser, encara més radicals que abans.

De 2013 a 2015 vam fer la nostra feina amb escreix. Vam aconseguir que Mas caigués del cavall –que no és poc-, que es convoqués el 9N, que les eleccions del 27S fossin plebiscitàries i que Rajoy parli del “reto independentista catalán” obertament. Ara, però, tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista – de vegades sembla que ho oblidem-. Ara és l’hora de la política. Que sí, que ajudarem de nou des del carrer, és clar que sí, però ara és la seva hora, i és la seva responsabilitat. I els hem d’exigir que l’exerceixin.

I continuem sentint discursos inacabables sobre el dret a decidir, la DUI, el RUI –no, el conseller de Territori no, un referèndum-, quan ja vam fer el 9N fa temps, que si Podemos dóna suport al referèndum, que si ha de ser unilateral o no, que si la Constitució, que si la llei... Ja n’hi ha prou!
El problema només és un i molt senzill: on collons resideix la sobirania? Qui ho decideix?

Madrid –o Rajoy, que més o menys és el mateix- continua amb el seu discurs de sempre, i jo n’entenc el 90%. Si, no us esvereu. Ho dic jo, que sempre he estat independentista –els qui em coneixen us ho certificaran-. Però és veritat; podem estar d’acord en moltíssimes coses menys en una.

Jo estic d’acord que la Constitució diu que la sobirania resideix en el poble espanyol. Sí, ho diu.
Jo estic d’acord que la Constitució està vigent i és la llei bàsica de l’estat espanyol. Sí, està vigent.
Jo estic d’acord que per un polític espanyol, que el teu estat es desmembri mentre tu governes deu ser duríssim. Ha de ser una putada.
Jo estic d’acord que el president del govern espanyol no pot faltar a la Constitució. Ni hauria de faltar a moltes altres coses...

Però no estic d’acord que l’estatus de Catalunya no pugui canviar si no ho decideix tot el poble espanyol.
No estic d’acord que una Constitució votada només pel 36% de la població actual amb dret a vot sigui intocable.
No estic d’acord en que si ara, 38 anys després, una gran majoria del poble català no està d’acord amb el que diu la Constitució, no se’n pugui parlar i buscar una sortida d’alta política.
No crec que es puguin mantenir durant gaire temps milions de persones compartint un estat contra la seva voluntat.
I no estic d’acord, en definitiva, que un poble diferent del meu –en que és diferent tampoc no hi estaríem d’acord- em digui a què tinc dret i a què no.

Qui ens ha de dir, doncs, si som sobirans? Nosaltres mateixos? (Ja ho hem fent votant com hem votat). El Tribunal Internacional de La Haya? El Tribunal d’Estrasburg? No ho sé. Només sé que qui ho ha de dir no es ni Rajoy, ni el PP, ni el PSOE, ni el Congreso de los Diputados.

Ningú no coneix del cert el final d’aquesta història. Però quan em vénen dubtes recordo que l’11 de setembre de 2013, a Sant Carles de la Ràpita, al Tram 33, que se suposava que era el més buit de la Via Catalana, vaig ser plenament conscient que ens en sortiríem.

dimarts, 30 d’agost del 2016

Olor a crema solar

Com faig cada estiu, aquest any també he practicat uns quants dies l'aventura d'anar a la platja.

A mi la platja m'agrada molt quan no hi ha gent. No és que sigui poc sociable -que potser també-, sinó que el que vull és anar-hi a relaxar-me, llegir, i escoltar, només, el soroll de les onades trencant a la sorra. Per aconseguir això, a l'estiu, hi ha poques opcions: anar a un paradís molt llunyà i caríssim, anar a una platja molt poc tèxtil, anar a una platja de molt difícil accés, anar-hi ben d'hora ben d'hora -tot i que en aquest cas hi podríem trobar en Guardiola!-, o un mix de totes elles.

Finalment es fa el que es pot -ai, que encara ens hi trobarem el Coscu!-, i aconseguim una o dues hores de certa tranquil·litat platgívola (no estic segur que el mot sigui correcte però m'ha fet gràcia posar-lo...).

El final del matí paradisíac ve habitualment marcat per la primera percepció olfactiva de crema solar. Jo no sé si la crema solar fa, objectivament, mala olor, o simplement és que l'associo amb la imatge que l'acompanya i que trenca tot l'encant de la platja: un home de peu, posant-se, o deixant-se posar, tones de crema solar que el seu cos no pot absorbir per saturació, i que queda tot ell de color blanquinós, amb les ditades marcades i amb la sensació del tacte que tindria si el toqués -Déu me'n guard!-, que de ben segur vindria a ser el d'una barreja de crema, suor, sorra i sal... Uix quin fàstic!
A partir d'aquí tot passa molt ràpid: els nens comencen a passar corrent pel teu costat aixecant la sorra, un para-sol surt volant amb el perill que algú hi quedi clavat com un pinxo de llom adobat, les tres noietes que entren juntes a l'aigua com si anessin al lavabo, la dona que parla amb el mòbil i indica a la cunyada que els busca on són: "sí, el para-sol vermell i la tovallola amb el toro, ens veus?"...
I un cop instal·lada del tot la disbauxa, a partir d'aleshores els efluvis de crema solar ja venen des de totes les direccions. I se sent la dona que li diu a l'amiga "tu només li poses factor 30 al teu fill? Ui quin perill! Li has de posar total!". En aquest moment em venen ganes de dir-li "Posi-li una caputxa! O millor, no el tregui de casa".
Ja sé que no és políticament correcte criticar les campanyes de prevenció, però escolteu, voleu dir que no n'estem fent un gra massa? Tenim la sort de tenir una font de vitamina D que ja voldrien els nòrdics i ens hem de posar tot un pot de crema solar? (que per cert no és pas barat -digue'ls tontos als d'ISDIN-). Tinguem sentit comú -d'això sí que caldrien campanyes- i no ens estiguem tres hores de panxa al Sol al migdia.

Però clar, vivim en una societat que vetlla per nosaltres i que ens avisa de tot, quan no ho prohibeix directament. I em direu, "Home, només t'avisen. Tu després fes el que vulguis". Doncs a mi m'atabalen tants advertiments i, a més, per si no ho sabíeu, els inspectors de Dipsalut de Girona em van obligar, ara fa un any, a posar un rètol a l'entrada de la piscina d'una casa de colònies que digués que era obligatori posar-se crema solar abans d'entrar al recinte de la piscina!

Ves que no sigui que l'any que ve, quan vulgui tornar a la platja, no hi hagi un inspector -si fos inspectora encara- que em vulgui posar crema sota amenaça de multa si m'hi nego...

Sincerament, posats a prohibir -per cert, prometo parlar de les prohibicions en un proper post en aquest blog-, jo preferiria trobar un cartell a l'entrada de la platja que digués: "Prohibit ser mal educat i no respectar el descans dels demés".

dijous, 11 d’agost del 2016

L'holandès errant


Estant de vacances a la Val d’Aran, vàrem anar un dia al Circ de Colomers. De baixada vàrem coincidir amb un holandès que havia fet l’excursió amb la seva dona i els seus dos fills.
Vaig pensar que era un bon moment per posar en pràctica –i a prova-, el meu nivell d’anglès, suposant que ell, com la major part dels europeus del nord, el sabria parlar. Vaig comprovar, amb una certa satisfacció, que el nostre nivell de la llengua de Shakespeare no era gaire diferent i que ens podíem entendre bastant bé (no com aquell que a la pregunta “English spoken?” contestava “Sí, però tan poken tan poken que em sembla que no ens  entendrem...”).

El cas és que, quan es va adonar que ens podíem comunicar, em va escometre a preguntes i a comentaris, com si els tingués aparcats per quan arribés el moment i l’interlocutor adequats, condicions que es veu que es van acomplir quan vàrem coincidir baixant de l’idíl·lic Circ.
El que em va sorprendre més de tota la conversa va ser el moment en el que em va explicar les conclusions que havia tret de la seva visita fugaç a Espot i, encara més fugaç -d’un parell de dies-, a la Val d’Aran. Em va dir que era el primer cop que visitava Espanya. Ara no entraré a discutir l’espanyolitat de la Val d’Aran i del Pallars, però acceptem que per un holandès, tot i que errant -en les dues accepcions de la paraula errar-, era natural considerar que estava visitant Espanya. Doncs bé, de la seva visita a aquest raconet de la pell de brau, en treia conclusions que em van semblar excessivament generalistes. Ara no faré cap càlcul exacte... no?... doncs sí; sabeu què us dic? que sí que el faré, apa! Acabo de deixar un moment el Word, he anat un moment a veure el senyor Google, he obert la calculadora de l’Office, i resulta que... la Val d’Aran representa poc més d’una mil·lèsima part de la superfície de l‘estat de l’etern govern en funcions; o de l’estat que està en permanent estat de bona (?) esperança; o de l’estat que està definitivament instal·lat en la provisionalitat...
Resulta, doncs, que del què havia vist en aquesta mil·lèsima part, deduïa característiques de tot Espanya i també, al·leluia, de Catalunya com a entitat, sembla que, al seu entendre, més o menys diferenciada. Em va dir, atenció!, que el Pirineu espanyol era més bonic que el francès – havia visitat Lourdes i no l’hi havia agradat tant...-. Amb Lourdes i el Circ de Colomers ja es podia comparar França i Espanya... Em va dir també, que els catalans érem gent molt oberta i molt simpàtica -friendly, per ser exactes-; jo li vaig dir que no era aquesta la fama que teníem, i que els andalusos, per exemple, eren molt més salats que nosaltres, però es veu que ho deia en comparació amb els alemanys i, és clar, li vaig haver de donar la raó. En aquest cas la mostra que utilitzava per poder comparar tornava a ser una mica escassa.

Quan li vaig dir que em sabia greu, però que no havia estat mai a Holanda em va dir, sorprenentment, que no m’havia perdut res. Que Holanda era com una ciutat inacabable, amb una meitat una mica més agrícola, una altra que estava sota el nivell del mar i que el punt més elevat estava a 20 metres d'altitud... Curiós trobar-se amb algú tan sincer que no faci propaganda de casa seva.
Jo vaig pensar: aquest home es capaç de tornar a Holanda i dir que Espanya és molt semblant a Suïssa! Va home va, vés uns dies als Monegros! Però de seguida em va fer reflexionar en els viatges que he fet jo i les conclusions que, probablement, he tret d’altres països. Que difícil és conèixer món i quines conclusions tan equivocades que en podem extreure!

Probablement no ens coneixem bé ni nosaltres mateixos, ni els nostres correligionaris polítics, ni encara menys els nostres adversaris, ni el nostre cap, ni la nostra escala de veïns, ni el nostre poble, i volem fer-nos creure que coneixem el nostre país, i els 10 o 12 que potser hem visitat al llarg de la nostra vida. Au, va! Il·lusos! Inconscients! Somiatruites!

Però malgrat ser conscients, si ho arribem a ser, de la nostra petitesa de mires, seguirem intentant conèixer altres realitats que no siguin la nostra. O al menys ho hauríem de fer. Encara que sigui ensopegant amb les mateixes pedres, i errant, com l’holandès.

dimecres, 27 de juliol del 2016

La normalitat de batre rècords

Aquest escrit es va publicar al bloc del Servei Meteorològic de Catalunya el passat mes de maig
Sovint es sobrevalora el fet que es batin rècords meteorològics, i s’associa, de manera automàtica, al canvi climàtic. Tot i que és evident que el canvi climàtic està fent augmentar el ritme de la caiguda de rècords associats a l’alta temperatura, quan es parla de sèries meteorològiques no gaire llargues, els rècords es baten –i s’han de batre– sovint.

Anem a fer un exercici molt simple que explica de manera entenedora la facilitat de batre’ls.
En primer lloc, quants rècords possibles a batre hi ha?
Sense cap dubte, molts. De tota manera n’hi ha de molt destacats i n’hi ha de no tan destacats. Fem, primer, un repàs dels més importants i indiscutiblement noticiables:

Temperatura més alta de la sèrie
Temperatura més baixa de la sèrie 
Temperatura mitjana anual més alta de la sèrie
Temperatura mitjana anual més baixa de la sèrie
Any més plujós de la sèrie
Any més sec de la sèrie

Darrera d’aquests, i a poca distància pel que fa al seu impacte, tindríem:

Temperatura més alta de la sèrie del mes de gener, febrer... (12 rècords)
Temperatura més baixa de la sèrie del mes gener, febrer... (12 rècords)
Temperatura mitjana més alta de la sèrie del mes de ... (12 rècords)
Temperatura mitjana més baixa de la sèrie del mes de ... (12 rècords)
Precipitació màxima del mes de ... (12 rècords)

Fins aquí, fent una fàcil suma, ja surten ni més ni menys que... 66 rècords!
D’això es desprèn que, el primer any d’una sèrie d’una estació meteorològica es baten, obligatòriament, 66 rècords prou importants –clar que tothom entén que batre’ls el primer any no té gaire mèrit i, a més, el primer any no en són tants, perquè considerar, per exemple, que s’ha batut el rècord d’any més càlid i any més fred alhora és poc rigorós–.

Quan la sèrie es va allargant, es baten menys rècords, lògicament, però déu n’hi do. Per exemple, estadísticament, a una sèrie de 10 anys de dades, i si pensem que els rècords cauran de manera més o menys homogènia al llarg del temps –que no té per què– li toca encara que es batin 6.6 rècords l’any (66/10), és a dir, gairebé 7 rècords en un any!
Fins i tot en una sèrie de 30 anys, que habitualment es pren com a referència climàtica, encara toca que es batin més de 2 rècords l’any.

A la figura següent es pot veure aquesta evolució de la freqüència dels rècords en una gràfica:

 

Si les sèries del Servei Meteorològic de Catalunya tenen, de mitjana, una antiguitat d’uns 15 anys, encara els toca batre més de 4 rècords l’any a cadascuna d’elles. És a dir, un rècord cada 3 mesos!

I tot això sense parlar de rècords menors, que no per això poc mediàtics, com podrien ser:

La llargada de la ratxa seca (que s’ha fet famosa l’hivern passat)
El dia més plujós de la sèrie
La primavera, estiu, tardor o hivern més plujós, més sec, més fred, més càlid (16 rècords més)
La nevada més primerenca i la més tardana
La glaçada més primerenca i la més tardana
La temperatura màxima més baixa i la mínima més alta
El màxim nombre de nits tropicals
La màxima intensitat de pluja 
  ...

Si sumem els que portem fins on ens hem aturat -perquè si no quedaria un article massa llarg-, ja en portem 92!

Si teniu curiositat i voleu deixar-vos impressionar menys quan sentiu que s’ha batut algun rècord meteorològic, podeu calcular quants rècords, dels 92 citats fins ara, seria esperable que es batessin l’any 2016 a una estació que s’hagués inaugurat el 1970. Feu joc!